El cos de Terpsícore i la matèria que la recobria es confonien quan aquesta es movia. Les vestidures son una variable fonamental en la definició dels esquemes de la dansa (formae/figurae en el lèxic baix medieval). Aquesta connexió resulta evident en les representacions textuals i figuratives del ball dels ardents, un episodi ocorregut a París a finals del segle XIV. Està documentat en el cinquè llibre de les cròniques de Jean Froissart (1390-1404), en la Historia Karoli Sexti Francorum Regis de Michel Pintoin (iniciada entre 1390 i 1392) i en la Chronique des Quatre Premiers Valois (realitzada entre les dues darreres dècades del segle XIV).

Les cròniques citades narren les núpcies de la dama favorita de la reina, que tingueren lloc el 29 de gener de 1393. Carles IV assistí a la celebració amb cinc acompanyants i, cadascun d’ells, anava disfressat de salvatge, un personatge molt popular a la França d’aquell moment. La indumentària dels ballarins era de lli, a la que s’havien enganxat amb brea una sèrie de filaments, imitant el cabell. Quan els joves s’entregaren al ball de manera desenfrenada, els seus vestits anaren a tocar les espurnes d’una entorxa i s’incendiaren, causant la mort a quatre dels sis ballarins. Es sospità d’un intent d’assassinat. Tanmateix, el rei, que s’havia refugiat a les faldilles de la seva tieta, Joana d’Armagnac, duquessa de Berry, es salvà. 

Els testimonis que donen fe de la història difereixen en nombrosos detalls tot i que comparteixen un element comú: el terme “màscara” no apareix citat en relació al ball dels ardents. The Chronique des Quatre Premiers Valois empra el verb desguiser (disfressar-se) i ho vincula amb la indumentària de la figura que balla (el salvatge), especificant que els ballarins tenien els seus rostres deffigurés (desfigurats), el mateix terme emprat per definir el rostre -carbonitzat- de les víctimes del foc. El camp semàntic definit per Pintoin es el de turpis, connectat al de larva i, en conseqüència, a la deformació: la màscara coréutica estava doncs associada a la transmutació. 

En nou còpies dels còdexs del quart llibre de les cròniques de Froissart s’inclouen miniatures, mentre que les escenes de dansa apareixen representades en sis còdexs. Es tracta d’un corpus material i documental particularment homogeni, format per tots els manuscrits realitzats a Bruixes, en ambients borgonyons o políticament afins, que daten del tercer quart del segle XIV. 

Son nombrosos els detalls que permeten identificar un patró comú a Harley 4380, Français 2646 i en dues miniatures d’Arsenal 5190: els ballarins (habitualment quatre) es representen en el moment de la crema, en una posició central que esdevé particularment visible per a l’espectador. El públic es troba localitzat al voltant l’escena o en la part esquerra de la imatge; per exemple, a Arsenal 5190, els transeünts estan ocupats intentant apagar el foc mentre que, a Harley 4380, simplement observen. Un altre element recurrent és la presència del cavaller que acompanya al rei, Ogier de Nantouillet, qui escapa del foc llençant-se per damunt seu una tina plena d’aigua. Les contorsions acrobàtiques del ballarins evidencien el seu patiment, en contrast amb l’elegància i la passivitat de la resta de personatges. Un altre grup d’imatges similar es proporcionat per les miniatures de Breslau 1 així com dues miniatures dedicades a l’episodi a Arsenal 5190. Les altres imatges del corpus (exceptuant Français 26480) mostren, en canvi, la fugida de Carles IV abillat amb les vestidures d’una dama (Harley 4380, Français 2646 i Royal 18 E, Arsenal 5190).

La representació del rei en la iconografia dels còdexs no es particularment celebratòria: es baix, espantadís i amb el cap amagat sota la falda o en braços d’algú que el consola i tranquil·litza. Gràcies a la inversió dels rols -entre ell, el rei (l’home), presumpte protector i la dona/salvadora- la imatge del sobirà representat a les miniatures esdevé més humiliant que la representada en el text. El salvatgisme del sobirà-salvatge, certament, no es presenta com a ferotge, temible o animal sinó que el rei de França queda immortalitzat com un homuncles baixet, insignificant i pelut. 

La màscara de pèl opera com a transfiguració del rei, modificant substancialment la seva “figura/esquema”, activant el principi de metamorfosi simpàtica i, en conseqüència, exposant el salvatgisme latent en el sobirà. 

Bibliografia

Laurence Harf-Lancner (1992): “La masque de l'homme sauvage: le bal des ardents dans les chroniques médiévales” en, Rosanna Brusegan, Margherita Lecco, Alessandro Zironi (Eds.). Masca, maschera, masque, mask. Testi e iconografia nelle culture medievali, L'immagine riflessa. Testi, società, culture, a. IX, n. 1-2. Alejandría: Edizioni dell’Orso, pp. 377-392.

Florent Pouvreau (2015): Du poil et de la bête , Iconographie du corps sauvage en Occident à la fin du Moyen Âge (XIIIe-XVIe siècle). Aubervilliers: Éditions du Comité des travaux historiques et scientifiques.

Angelica Aurora Montanari (pendiente de publicación): “Una questione di peli: maschera e figura nel Ballo degli Ardenti”, Mantichora. Italian Journal of Performance Studies, pp.  

Ball of the Burning Men, Paris, Bibliothèque Nationale de France, MS Français 2646, f. 176.

Ball of the Burning Men, Londres, British Library, MS Harley 4380, f. 1.

Ball of the Burning Men, Londres, British Library, MS Royal 18 E II, f. 206.