El temps corèutic, tot i poder-se mesurar en temps “real” (o millor, “local”), respon a una tipologia autònoma degut a la relativitat semàntica dels seus valors de duració. De fet, la configuració de la performance no es veu afectada per les variacions en la velocitat d’execució, sempre que els moviments i les seves relacions espacials y temporals romanguin inalterades. En les fonts baix medievals, els temps corèutics rara vegada segueixen els patrons de desenvolupament lineals i cronològics, més aviat estan estructurats en formes circulars articulades en l’entramat de temps musicals, de ball, litúrgics, “locals” i “festius”. 

Partint de la idea que la percepció del temps és variable, el següent quadre conceptual (de situació a situació, d’individu a individu i en relació amb el context cultural de referència) associa cada “temps” amb la seva funció i amb les fonts que transmeteren la seva memòria. 

*******

Temps locals (transmissió de la memòria)

Aquests temps involucren a tots els aspectes i a totes les etapes del procés de transmissió de la memòria. Les fonts que transmeten a la posteritat la memòria de les representacions corèutiques es caracteritzen, a la seva vegada, per una estructura rítmica particular, vincles temporals entre les seqüències narratives i iconogràfiques, amb les constants referències a una dimensió del “temps universal”. 

Mesura (ritme mètric)

El ritme és la manera en què la música es divideix en ritmes que es repeteixen un nombre específic de vegades dins d’un compàs, a una velocitat o tempo entès col·lectivament. En els manuals de dansa medievals (segle XV), s’explica com la “misura” és un element fonamental de la dansa, que defineix l’estructura del ritme de la performance: la mesura musical correspon a una sèrie de passos de dansa, que estan definits en termes de “misura” i “tempo”.

Fonts:

Tractats: De arte saltandi et choreas ducendi, de Domenico da Piacenza (1445-1447); De pratica seu arte tripudii vulgare opusculum de Guglielmo Ebreo da Pesaro (Giovanni Ambrosio; 1463); Libro dell'arte del danzare de Antonio Cornazano (1455); L'art et instruction de bien dancer, l’incunable medieval més antic dedicat en exclusiva a la dansa. 
Poemes: intercalats amb composicions líriques cantades per distints personatges, com Le Roman de la Rose ou Guillaume de Dole de Jean Renart (c.1230). Una variant interessant de la novel·la cantada és Remède de Fortune, de Guillaume Machaut (1342). L’obra pretenia exemplificar la progressió estilística de l’ars vetus al ars nova, proporcionant -a través d’interludis musicals- un repertori pràctic de referència. Inclou l’acompanyament del virelay (similar al rondó) a la carola de la Dame à vous sans retollir.
Duració i emplaçament en una seqüència d’esdeveniments (“els temps de la dansa”) 

La “duració” mesura el temps de cada circuit de ball. La “duració de l’actuació” mesura el temps que transcorre entre l’inici i el final de la performance. El “temps de la dansa” especifica l’emplaçament de la performance/actuació dins d’una seqüència d’esdeveniments. Aquestes variants son fonamentals per determinar si es permet el ball: si la performance es produeix en un moment inapropiat (es superposa, per exemple, a celebracions religioses) o si es prolonga en excés, a risc de ser considerada quelcom perillós per l’ànima dels creients, que havien de dedicar-se -principalment- a les pràctiques religioses. 

Fonts: 

Enciclopèdies com l’Espèculum morale, una secció afegida el 1310 a l’Espèculum maius per Vincent de Beauvais.
Textos de prèdica i manuals per confessors com la Summa praedicantium de John Bromyard; la Pisanella de Bartolomeo da San Concordio (segle XIV); el Supplementum Summae Pisanellae de Niccolò da Osimo i l’Angelicaby de Angelo da Chivasso (segle XV).
Fonts de dret laic i canònic com els Decretals of Gregory IX de Henri de Bohic; la Pupilla oculi, un manual de lleis canòniques escrit pel teòleg John de Burgh i el Dictionary de Alberico da Rosate.
Exempla i fonts literàries (vegeu la secció "Suspensions Temporals").
 

Dimensions atemporals (temps onírics i eterns)

La dansa s’emplaça en una dimensió atemporal quan es sostrau dels esdeveniments terrenals i s’ubica en una dimensió onírica (la de les visions i els somnis) o en temps post moren (el paradís, l’infern i les danses macabres).

Testimonis: les fonts literàries i els manuscrits il·luminats contenen representacions de caroles angèliques i diabòliques, així com esquelets que ballen. Les fonts literàries i els manuscrits il·luminats que contenen representacions de danses somiades, com el Roman de la Rose de Guillaume de Lorris i Jean de Menung. Les miniatures incloses en els còdexs, que dicten els tipus de text assenyalats, conformen un ric corpus iconogràfic. 

Suspensions temporals

La dansa s’ubica en una dimensió atemporal on, tanmateix, la suspensió és provocada per un esdeveniment sobrenatural i que pot finalitzar transcorregut un cert temps. 

Testimonis:

L’exempla relatiu als ballarins condemnats (els ballarins de Kölbigk). Els textos més antics que es conserven daten de principis del segle XII i, posteriorment, s’inclogueren nombroses col·leccions d’exempla. Algunes versions de la llegenda també acullen obres enciclopèdiques o historiogràfiques, que serviren com canals de propagació addicionals. 
Els testimonis literaris que reporten caroles màgiques: la versió en prosa del Lancelot, Meraugis de Portlesguez, Huon d'Auvergne i la seva versió italiana. Entre aquests texts, la versió en prosa del Lancelot du Lac és la de major fortuna: més d’una centena de manuscrits han sobreviscut, tot i que el nombre de còpies en circulació entre els segles XIII-XV degué ser major. 
Els còdexs miniats de la versió en prosa de Lancelot: es tracta de preciosos manuscrits destinats a l’elit aristocràtica, principalment francesa, holandesa i anglesa (segles XIV-XV).
El temps de la història marc 

És la dimensió que emmarca la dansa quan aquesta apareix dins el marc narratiu o figuratiu, com el cèlebre ball del Decamerón de Giovanni Boccaccio. 

Testimonis literaris i iconogràfics. 

Entrellaçament temporal

L’entrellaçament temporal al·ludeix a la superposició dels temps narratius, figuratius i viscuts.

Testimonis: l’entrellaçament temporal es troba en quasi tots els tipus de testimonis relacionats amb la dansa. Una tipologia documental excepcionalment àmplia d’entrellaçament temporal pot trobar-se en els llibres d’hores, on les representacions corèutiques (sovint danses pastorals) generen un ritme intern dins el propi ritme del manuscrit que, a la seva vegada, està marcat pel ritme litúrgic. Com exemples poden citar-se les danses dels manuscrits il·luminats M. 677 (Nova York, Morgan Library, f. 137r), Latin 1173 (París, Bibliothèque Nationale de France, f. 20v) i M. 1001 (Nova York, Morgan Library, f. 44r).

Bibliografia: 

Jean-Claude Schmitt (2016): Les Rythmes au Moyen Âge. Paris: Gallimard.

Henri Bergson (1972): Durée et simultanéité. Paris: Presses Universitaires de France.

Carlo Rovelli (2017): L’ordine del tempo. Adelphi: Milano.