Les estructures i dinàmiques del poder han acudit de manera diversa al ball i les coreografies infonent-los els seus propis significats i propòsits. Els esdeveniments i la pràctica de la dansa han acompanyat el sistema polític occidental des de l’Antiguitat, servint d’aparador dels discursos que el representen i n’informen. La dansa ha apoderat a qui la practica, a més d’haver estat emprada per excloure a d’altres, o bé per servir com a desafiament, més que reafirmació, de l’estatus quo.  La jerarquització social, el gènere, l’edat i l’estatus familiar, l’ètnia o la identitat religiosa són només una densa llista de variables claus que defineixen als grups que històricament han usat distintes fórmules corèutiques per definir-se i establir-se a si mateixos, construir ponts o fronteres. 

La situació legal de la dansa -encoratjada o almenys permesa versus prohibida segons quines circumstàncies o del tot abolida- ens ofereix un exemple il·lustratiu sobre aquest camp de batalla històric on una sèrie d’actituds s’han expressat i posat en pràctica, sovint al centre dels principals conflictes culturals. A més, el que estava en joc no era el simple fet de ballar o no (ni com, amb totes les seves possibles variables). Aquest exercici, tan particular, amb la manera en com desplega el cos en l’espai i el temps i crea connexions entre individus, ha funcionat com una metonímia de l’experiència humana en general. La misteriosa i diversament interpretada relació ontològica i fenomenològica entre la dimensió física i l’espiritual, així com la interacció entre un i molts, o la realitat més enllà la percepció ordinària, es pot mediar exclusivament mitjançant la realització d’un determinat conjunt de postures i passos.  

Les interpretacions proposades per Quentin Skinner -un dels historiadors més influents del pensament polític tant per la seva metodologia com per la revisió realitzada sobre casos de la Itàlia baixmedieval i renaixentista- ha carregat d’un profund significat simbòlic al grup de ballarins que apareixen al centre del famós fresc d’Ambrodgio Lorenzetti “Al·legoria del bon govern” (Siena, 1337-1339). Al seu parer, es tracta de joves homes que estan executant un tripudium, una dansa col·lectiva que celebrava la concòrdia i l’orgull cívic. Si aquest fos el cas, la dansa esdevindria aquí un dispositiu iconogràfic central, emprat per afirmar i disseminar una sèrie d’idees polítiques claus. Es fa difícil obviar la inscripció, tot i que desconeixem si aquesta estigué motivada per les intencions del propi artista o del govern de la ciutat que havia encarregat l’obra. Al cap i a la fi, el significat es troba a la ment de qui interpreta. Fins a tal punt que, la visió generalitzada, era i segueix sent que es tracta de dones abandonades a l’esbarjo alegre. Aquest conflicte interpretatiu pot ser apreciat metodològicament com una proba de com les imatges funcionen i interactuen un funció del públic i les parts interessades.