Fra Angelico i l’harmonia del cercle

 En els seus inicis, el cristianisme va desenvolupar estrets vincles entre la mort i l’acció de ballar. Per exemple, al segle IV, els devots realitzaven balls sobre les tombes dels màrtirs, celebraven la seva mort, ja que el seu decés significava el seu renaixement al cel. En l’àmbit quotidià, durant la vetlla a un mort, es ballava al voltant del taüt amb dos objectius a complir: acontentar l’ànima del difunt i contrarestar el poder malèfic de la mort. L’associació entre el ball i la mort no fou una creació cristiana, sinó que va ser heretada de cultures passades que també havien agremiat la dansa als seus ritus funeraris. El vincle ancestral entre dansa i mort, va fer que l’acció de ballar s’estengués al relat de la vida més enllà de la mort. És a dir, al cel també havien de ballar els àngels, els sants i els benaventurats (Manasse 1946: 86). Entre els primers testimonis en àmbit cristià, una inscripció trobada a la basílica de Santa Agnès Extramurs de Roma (segle IV-VII) exclama que la màrtir titular dansarà en rotllana amb els sants als formosos pastius del Paradís. Segles més tard, el pintor Fra Angelico (1395-1455) ens va llegar tres obres on trobem representada aquesta dansa celestial. En el Judici Universal (1432-1435; Museu de San Marco de Florència), el pintor representà als salvats avançant cap al Paradís guiats per àngels. Un camí que realitzen ballant agafats de la mà en una carola oberta, tal i com feren les ànimes benaurades al Paradís de Dante Alighieri (1265-1321). Retrobem una composició semblant al Judici Final (1447) de la Pinacoteca de Berlin, on el pintor va tornar a representar als salvats ballant agafats de la mà en una carola oberta mentre els àngels els guien cap al Paradís. A més, en la Coronació de la Mare de Déu degli Uffizi de Florència (1434-1435), Fra Angelico va optar per rodejar el moment amb un ball aeri en rotllana protagonitzat per sis àngels. Els altres àngels presents toquen instruments musicals, podent distingir diversos tipus de trompetes, un llaüt, un violí, un orgue portàtil i el que pot ésser un tambor. Sants i santes presencien aquesta celebració.

 Giovanni di Paolo (1398-1482) per representar una dansa celestial també va optar per una carola oberta. En els Cinc àngels ballant (c. 1436) del Museu Condé al castell de Chantilly, els protagonistes ballen plegats al voltant del sol. Dos d’ells, els de cada extrem, també fan sonar un instrument musical, una trompeta i el que sembla un llaüt respectivament. El panell formava part d’una composició major, faltant avui segurament una Mare de Déu amb el Nen. La restauració del segle XIX va substituir les evidències que quedaven d’aquesta figura central pel fons daurat amb el sol al centre.

 D’aquesta manera, la dansa celestial per excel·lència fou la carola. En l’Església dels primers temps, la dansa era una manera de proclamar i imitar l’harmonia del món (Spitzer 1963: 31). Per tant, l’única dansa que podia reflectir el moviment astral, la rotació del firmament i l’harmonia dels planetes era la circular. Ara bé, la carola, com a ball en cercle, iconogràficament també va derivar en cadena oberta. El model de rotlle angèlic es va acabar consolidant en la maquinària aèria dissenyada per l’arquitecte renaixentista Filippo Brunelleschi (1377-1446) i destinada a la representació de l’Anunciació a l’església de San Felice de Florència (c. 1439). Mentre vuit àngels giravoltaven a l’aire, l’arcàngel Gabriel descendia entre ells per acabar davant la imatge de la Verge Maria. Sobre aquesta cúpula angelical descansava una altra coral d’àngels. Es tractava d’un model d’èxit que es va acabar perllongant en el temps, quan el ball rodó es va convertir en la representació figurativa característica de la beatitud paradisíaca. No obstant, quan la carola va resultar metonímia de l’art teatral i del joc escènic, també va rebre el rebuig de l’Església.

Bibliografia

Backman, E. Louis, Religious Dances in the Christian Church and in Popular Medicine, Londres, 1952.

Horowitz, Janine, «Les danses cléricales dans les églises», Le Moyen Âge. Revue d’Histoire et de Philologie, XCV, 2, 1989: 283-284.

Manasse, Ernst Moritz, «The Dance Motive of the Latin Dance of Death», Medievalia et Humanistica, 4, 1946: 83-103.

Pietrini, Sandra, Spettacoli e immaginario teatrale nel Medioevo, Roma, 2001.

Spitzer, Leo, Classical and Christian Ideas of World Harmony, Baltimore, 1963.

Zorzi, Ludovico, «La scenotecnica brunelleschiana. Problemi filologici e interpretativi», Guarino, Raimondo (ed.), Teatro e Culture della Rappresentazione. Lo spettacolo in Italia nel Quattrocento, Bolonya, 1988: 301-317.