En el seu anàlisi sobre els rituals, a Performance Studies: An Introduction (3a ed., Londres: Routledge, 2013, p. 80), Richard Schechner introdueix un dyad que indueix a la reflexió, mostrant, d’una banda, una polaritat entre eficàcia i ritual i, de l’altra, entre entreteniment i arts performatives. Els dos pols presenten trets contrastats: la vessant ritual es conduïda pels resultats i implica la participació de l’audiència i beu de la creativitat col·lectiva; mentre que el gaudi és la raó de ser de les arts performatives i és l’actor o l’agent performatiu qui està en possessió del control (i no pas al contrari). El virtuosisme i la creativitat individuals s’aprecien i son encoratjades per un públic que observa i avalua (en lloc de simplement creure). No estan pensades com activitats binàries i oposades sinó com a pols d’un continu. A més, l’eficàcia i l’entreteniment son i es comporten com una ‘parella de ball’, cadascun d’ells depèn i està en relació activa i contínua amb l’altre. 

L’esquema ofereix una plataforma on anotar les formes històriques de pràctiques específiques des de diferents punts del contínuum. Tot i així, la qüestió és: qui s’encarrega de jutjar el grau de “ritualitat” o “performativitat” present en un hàbit o esdeveniment? En la perspectiva de la història cultural (vegeu Arcangeli & Buttà 2020), l’avaluació de l’agent històric (ja es tracti de l’actor o el públic, sempre que existeixi tal diferència) adquireix un rol preeminent. L’assumpte, però, es presenta si en la cultura o època en observació existeixen dites categories en qüestió (ritual i arts performatives) i, en qualsevol sentit, comparables amb l’erudició moderna i occidental (sobre la problemàtica en la definició de la dansa en el context històric vegeu Arcangeli 2021).

Un dels interrogants que els investigadors s’han plantejat és, més específicament, si en la identitat europea moderna, l’alteritat es caracteritzava per uns determinats comportaments, postures o gestos, amb especial associació amb la dansa, i com va produir-se la interacció amb les principals danses europees.  La recerca ha qüestionat la interfície entre la cultura de la dansa moderna primerenca i la construcció d’estàndards ètnics i cívics (figura del salvatge), el rang social i els costums (la figura del camperol), la religió i els rituals (la figura de la bruixa) (vegeu Arcangeli 2018 i, de manera més sintètica i en anglès, vegeu Arcangeli 2017). En tot això, si el ritual és una dimensió òbvia per al cas de la bruixa (un agent extern en la comunitat que balla, tal i com es revisa en l’obra de Charles Zika), pot oferir una clau no menys significativa per interpretar les pràctiques rurals i ètniques, així com pot ajudar-nos a treure l’entrellat dels seus significats tant per als intèrprets com per aquells qui observen/intrusos. 

Bibliografia

Alessandro Arcangeli (2017): “The savage, the peasant and the witch”, European Drama and Performance Studies, 8:1 (“Danse et morale, une approche généalogique”), pp. 71-91

Alessandro Arcangeli (2018): L’altro che danza. Il villano, il selvaggio, la strega nell’immaginario della prima età moderna. Milà: Unicopli

Alessandro Arcangeli; Licia Buttà (2020): “Research Perspectives on the Cultural and Visual History of Dance in the Middle Ages and Beyond”, Mantichora, 10, pp. 13-17

Alessandro Arcangeli (2021): “La danza delle Scoperte e la scoperta delle danze”, Itineraria 20