La dansa pot ser vista i interpretada, en un primer moment, com una pràctica cultural i que el seu estudi, per definició, hauria de ser ‘cultural’.  De fet, pot ser examinada des de múltiples perspectives i, cadascuna d’elles, aplica els seus propis mètodes sobre la font material. En conseqüència, podem (i devem) tenir diferents històries de la dansa: una centrada en l’estètica i les tècniques, focalitzada en les distintes maneres de ballar que s’han practicat al llarg dels segles i la forma (i que podem reconstruir) en què varen realitzar-se. A la seva vegada, la corporeïtat i gestualitat dels cossos en dansa poden oferir un anàlisi kinèsic, o prendre’s en consideració dins els estudis d’educació física, sense excloure la seva interacció amb les nocions i pràctiques de la salut i la medicina. A més, els contextos econòmics, socials i polítics poden ser útils, ja que subratllen com la dansa ha funcionat com una variable dependent dels mateixos, afectant-se i reflectint-se en ella les circumstàncies derivades, operant també com un agent eficaç que té la mateixa capacitat per desafiar com per confirmar l’estatus quo.  Quina és, llavors, l’especificitat d’un enfocament cultural?

La noció de cultura, que actualment està en debat en els estudis culturals, no es correspon a la noció tradicional de cultura, entenent-se aquesta com part de la filosofia, la literatura i les arts (fins i tot si una perspectiva més democràtica pogués duplicar socialment la definició elitista anterior amb algun reflex i adaptació que pogués ser testimonial per les classes treballadores: balades, artesania, entre altres).  És, més aviat, la comprensió antropològica que fem de la cultura com «tot allò que dins d’una comunitat determinada pot ser après i preservat per transmissió, a un nivell dual de creences i costums». L’èmfasi definitiu en la transmissió sovint ha conduit a imaginar que la tradició és típicament conservadora quan, de fet, un anàlisi detallat dels contextos específics revela que la repetició mai no és idèntica i que la innovació no és només una constant altament apreciada si no una necessitat requerida. 

Però la història cultural és -o almenys el que s’entén com a tal- una pràctica molt més específica. Com a quasi sinònim de l’antropologia històrica (algunes corrents historiogràfiques prefereixen una denominació envers l’altra, i per descomptat hi ha matisacions entre les escoles acadèmiques, així com entre elles), al llarg del darrer mig segle, amb variacions i oscil·lacions previsibles, l’estudi del passat ha posat el focus en la manera en com els homes i les dones -dels llocs i els temps examinats- entenien el món i a sí mateixos, actuant en conseqüència, carregant per igual amb les realitats i els esdeveniments humans i naturals i els seus propis significats. Les últimes dues generacions d’historiadors, per aquesta raó, s’han interessat una mica menys en la reconstrucció detallada del curs dels esdeveniments, concentrant-se més en la significació dels agents i testimonis. També en els sentiments que això despertava. L’afectació, l’emoció i els sentiments (la segmentació, comprensió i avaluació de l’experiència humana també ha variat a través del temps i la societat) constitueixen una altra frontera -nova i excitant- a explorar per part l’Acadèmia i que, fins fa molt poc, s’hauria considerat quelcom frívol o fora de l’abast de l’historiador. Les noves línies de recerca i els seus conduents i amplis resultats testimonien com aquest, no sembla ser el cas.  

I la dansa, com hi encaixa aquí? Comencen pel darrer punt: els sentiments. La codificació renaixentista tardana sobre els paradigmes iconogràfics occidentals, que sistematitza en la documentació escrita les associacions culturals que existien des de temps molt anteriors, testifica com la dansa era considerada una típica manifestació de la joia: l’alegria encarnada (vegeu Arcangeli 2017). No cal dir que, aquesta connexió, no hauria estat percebuda i jutjada de forma positiva universalment: la tradició teològica, que data del temps dels Pares de l’Església, inclou un «goig impropi i foll» (inpeta letitia) entre les filles de la golafreria, un vici estrictament lligat a la manca de control envers la satisfacció sexual (vegeu Arcangeli 2017: 218-223). En termes generals, les associacions culturals de la dansa depenen del concepte i la pràctica que la comunitat dona al ball així com les interpretacions que li proporciona la comunitat al seu desenvolupament (vegeu també l’assaig al·lusiu als Rituals) i al sistema de creences i referències -mentals i socials- en els que s’estableix i interactua. Aquests inclouen una avaluació estètica i una apreciació educativa, el judici sobre la seva propietat en moments i espais concrets i per determinades categories de persones així com per a tot l’espectre de possibilitats que s’oposen, o combinen, èmfasi en comunitat versus professionalització i, en conseqüència performance versus espectacle (vegeu l’assaig sobre els Rituals).

Bibliografia:

Alessandro Arcangeli (2000): Davide o Salomè? Il dibattito europeo sulla danza nella prima età moderna. Treviso-Roma: Fondazione Benetton Studi Ricerche-Viella

Alessandro Arcangeli (2017): “Dance and Feelings in Early Modern European Discourses”, blog en línia. Dirección UR: «https://historiesofemotion.com/2017/07/28/dance-and-feelings-in-early-modern-european-discourses/»

Alessandro Arcangeli; Licia Buttà (2020): “Research Perspectives on the Cultural and Visual History of Dance in the Middle Ages and Beyond”, Mantichora 10, pp. 13-17

Bibliografia addicional:

Alessandro Arcangeli (2012): Cultural History: A Concise Introduction. Londres: Routledge

Alessandro Arcangeli, Jörg Rogge, Hannu Salmi (Eds.) (2020): The Routledge Companion to Cultural History in the Western World. Londres: Routledge