Els balls corals estan documentats a Iran en les ceràmiques neolítiques i calcolítiques primerenques (Fig. 1). Fonamentals per la cultura i les creences iranianes del període sassànida, prèvies a la dominació islàmica, aquest tipus de balls estaven programats, amb tota probabilitat, per les festes agrícoles de temporada, tal i com exemplifica el plat en plata del segle VII i procedent l’antiga regió de Toharistan (actuals Uzbekistan, Tadjikistan i Afganistan) i on es mostren a una sèrie de ballarines en cercle. Aquestes sostenen atuells i plantes tot celebrant la deessa sassànida Anahita, personificació de l’aigua, la fertilitat i la vegetació, evocant possiblement les set festes zoroastriques principals d’Iran (Fig. 2). La dansa coral de la primavera i la renovació estacional es va veure perpetuada durant el període islàmic, com demostra el bol ceràmic del segle X, procedent de l’est d’Iran (Fig. 3) i que compta amb ballarines que dansen en cercle tot sostenint una garlanda de palmetes, amb els seus cabells poblats de flors. 

Un tipus de dansa coral, dita dastaband en persa i daʿkasa en àrab, és definida per Firuzabadi (1415) en el seu diccionari com «una performance dels mags (laʿb al-majūs) quan aquests estan girant, havent-se agafat per les mans de manera que ballaven el dastaband». El terme, compost pels mots perses dast (mà) i band (sostenir), transmet aquesta concreta manera de ballar (amb les mans agafades tot creant un cercle). El dastaband fou representat al llarg de les dinasties omeia i abbassí. El príncep i poeta Ibn al-Mu’tazz (908) comparà l'alineament de les àmfores de vi amb els ballarins perses que l’executaven (Text 1). Tot i així, no va ser una pràctica exclusiva del poble persa, com el Book of Song d’Abu'l-Faraj al-Isfahani descriu, ja que esclaves gregues realitzaren el dastaband per al califa abbassí al-Ma’mun (813-833), engalanades amb creus daurades en els seus colls mentre sostenien fulles de palmera i olivera a les seves mans, fent una demostració exuberant.  

Una sèrie de gerros i gerres de ceràmica vidriada del període seljúcida, fabricats a l’oest d’Iran els segles XII-XIII, mostren danses corals (Figs. 4-5), tot i que no resulta del tot clar que els ballarins representats -que s’agafen de les mans- corresponguin als del dastaband. Els ballarins dels atuells de vidre vitrificat i monocromàtic estan modelats en relleu i en distintes postures: saltant, en moviment o doblegant una cama. Si bé podria tractar-se d’homes o dones, un element que caracteritza la seva actuació és la manera que tenen d’agafar-se les mans creant una cadena, d’aquesta manera cadascun dels ballarins ‘enreda’ els seus braços i uneix les seves mans no amb el company adjacent a ells mateixos sinó amb el successiu als seus costats. Aquesta ‘cadena’ humana transmetia una seguretat màgica i una repetició cíclica sobre la qual els ballarins orbitaven. La identitat seljúcida es veu traïda per l’excessiva rotunditat dels rostres de les figures representades, així com els seus tocats i indumentària, és a dir: el tocat de feltre (kulāh) i els caftans (qabāʾ) s’empraven a sobre dels pantalons bombatxos, sent aquest el vestuari típic de les elits militars seljúcides. Aquesta associació, tanmateix, es veu negada a causa de la mala qualitat dels atuells, de producció massiva i popular. Els recipients probablement serviren com contenidors d’aigua mentre que els gerros foren usats com a testos de flors. Una dansa amb el mateix encaix de mans i braços es troba també representada en alguns dels canelobres de metall procedents d’Anatòlia i datats entre els segles XIII-XIV, tot i que en aquests els ballarins es mostren estàtics. Aquest distintiu a l’hora de dansar sobrevisqué fins al període baix medieval i l’edat moderna en els balls bizantins i otomans que tingueren lloc a Grècia i els Balcans (Fig. 6). Restringida als atuells ceràmics i canelobres seljúcides, aquesta dansa en cadena, amb aquest precís encaix, persistí durant la dominació islàmica associant-se a elements bàsics com l’aigua, el foc i la llum i que eren centrals en les festivitats iranianes tals com el Nouruz (equinocci de primavera segons el calendari persa) i el Mehregan (zoroastrisme persa). En dits rituals, aquests objectes podrien haver estat emprats. 

Des dels segles XII-XIII, la dansa coral islàmica va afiliar-se amb els balls estàtics realitzats pels místics sufís (samāʿ). El místic Jalāl al-Dīn al-Rūmī (1207-1273), que fundà a més l’ordre Mevlevi dels ‘Dervixos que giren’, vinculà en els seus poemes la dansa sufí amb el moviment còsmic de l’univers i els àtoms (Text 2). La dansa còsmica es repeteix, en aquest mateix període, en el bol ceràmic procedent de Kashan (Iran) (Fig. 7), on els ballarins gesticulen amb les seves mans excitadament, havent estat inserits els símbols dels set planetes i els signes del zodíac al seu voltant. Una il·lustració posterior de l’escola de Behzad, procedent de l’est d’Iran, fusiona les tradicionals danses corals iranianes amb les dels místics islàmics (samāʿ), mostrant als dervixos en una dansa de mànigues estàtica en dos cercles en un camp en flor (Fig. 8). Mentre les danses corals d’Iran eren indicadores de la regeneració de la vida i la natura, la islàmica (samāʿ) aspirava a l’aniquilació de l’ànima del místic (fanāʾ) i la seva ulterior unió amb Alà i el cosmos (que el moviment en cercles del ball simbolitzava).

Bibliografia

George Dimitri Sawa (2019): Musical and Socio-Cultural Anecdotes from Kitāb al-Aghānī al-Kabīr: Annotated Translations and Commentaries. Leiden: Brill, pp. 315-316, nota 17

Giovanna Ventrone (1971): “Una brocca selgiuchide con scena di danza,” Arte orientale in Italia, I, pp. 31-46

Oliver Watson (2020): Ceramics of Iran: Islamic Pottery from the Sarikhani Collection. New Haven: Yale UP, pp. 128-129, núm. 67; pp. 194-195, núm. 97

Sheila Canby et al. (Eds.) (2016): Court and Cosmos: The Great Age of the Seljuqs [Exhibition Catalogue, The Metropolitan Museum of Art, April 27 - July 24 2016]. Nueva York: The Metropolitan Museum of Art, pp. 162-63, núms. 92-93

Francois Grenet (2016): “Extracts from a Calendar of Zoroastrian Feasts: A New Interpretation of the ‘Soltikoff’ Bactrian Silver Plate in the Bibliothèque Nationale, Paris,” In The Zoroastrian Flame: Exploring Religion, History and Tradition, eds. A. Williams, S. Stewart & A. Hintze. Londres: Tauris, pp. 205–222

[Text 1]

Abbasid poet-prince Ibn al-Muʿtazz (d. 908): 

“The wine jars are like a row of men                                                                                                                         

drawn up to dance a dastaband.”

D. S. Rice (1958): “Deacon or Drink: Some Paintings from Samarra Re-Examined”, Arabica, V, p. 27

[Text 2]

Jalāl al-Dīn al-Rūmī (1207 – 1273), Mathnāvī:

“When you dance the whole universe dances.
All the realms spun around you in endless celebration.
Your soul loses its grip.
Your body sheds its fatigue.
Hearing my hands clap and my drum beat,
You begin to whirl”