Malgrat que s’han fet diversos esforços acadèmics a l’entorn dels termes que forneixen el camp semàntic de la dansa, els diccionaris normatius de moltes llengües, inclosa la catalana, encara no han incorporat la majoria de neologismes que s’han hagut de crear per tractar amb precisió l’estudi d’aquesta disciplina. Però aquest fet no ens ha d’impedir d’utilitzar les paraules i les expressions que necessitem per explicar-nos amb més claredat.

Ens fixarem, en primer lloc, en l’espectre de termes relacionats amb l’ètim cor (provinent del llatí chorus i, aquest, del grec antic χορός), que ens proporciona el domini lèxic que necessitem. Així, el neologisme coreografia s’utilitza quan volem referir-nos als gestos i als moviments més o menys organitzats dels ballarins, és a dir, a la ‘forma de la dansa en si mateixa’. Conseqüentment, també s’hi fa servir per designar ‘l’art de compondre una coreografia’ o les ‘tècniques pròpies del coreògraf’. Llavors, coreografiar representa ‘l’acció d’idear la coreografia d’un espectacle de dansa o de ball’. El terme coreografia (‘descriure la dansa’) també se sol fer servir per determinar els textos explicatius o els símbols abstractes —geomètrics i alfanumèrics— que evoquen aquests moviments. En realitat, el primer terme que es féu servir per determinar aquest concepte fou orquesographie (orquestografia), un neologisme que sembla haver estat introduït a finals del segle xvi per Thoinot Arbeau (1589), un pseudònim que utilitzà el clergue francés Jehan Tabourot (1519-1595). Feuillet (1700) en mudà la denominació en el seu tractat Chorégraphie, ou L’art de décrire la dance par caractères, figures et signes démonstratifs, malgrat que alguns autors encara feren servir el neologisme original a principis del segle xviii, com ara, curiosament, el traductor de l’obra de Feuillet a l’anglés (Weaver 1706). El coreograma esdevé aleshores la ‘transcripció d’aquests símbols en un suport físic’, com ara el paper.

Quan utilitzem el neologisme corèutica ens referim a ‘l’art de la dansa en general’, relacionat especialment amb la pràctica efectiva de l’activitat, mentre que fem servir coreologia per designar la ‘disciplina que estudia la dansa des d’un punt de vista històric i cultural’. L’etnocoreologia serà, doncs, la ‘branca de la coreologia que estudia la dansa popular’ i el coreòleg (etnocorèoleg), la ‘persona versada en coreologia (etnocoreologia)’. 

Igualment important és precisar l’adjectivació dels noms esmentats. Així, parlarem de símbols coreogràfics, de pràctica corèutica o d’estudis coreològics, i farem servir l’adjectiu coreic principalment per establir una ‘relació amb la dansa’. Coreogràfic també pren les dues accepcions, la de relació i la de pertinença a la coreografia i a la dansa.

Som conscients de l’enorme dificultat, gairebé impossibilitat diríem, de reconstruir i interpretar moltes de les coreografies medievals i modernes per la manca d’informació que tenim. Tanmateix, gràcies a la iconografia, a les descripcions textuals, a la documentació coreogràfica (a partir del segle xv) i a les pervivències corèutiques que ens han arribat, en podríem albirar l’execució pràctica, tant dels moviments més generals com d’alguns dels particulars. És per aquesta raó que tenim la necessitat de diferenciar, segons el nivell de detall que tindrem a la nostra disposició, entre microcoreografies i macrocoreografies. Mentre les primeres representen els elements atòmics de la pràctica corèutica, les segones les fem correspondre amb les evolucions generals d’una dansa. Per exemple, executar una seqüència determinada de moviments, gestos o passos concrets formaria part d’un seguit microcoreogràfic. En canvi, parlarem d’una evolució macrocoreogràfica quan fixem la nostra atenció en si la progressió general és circular, per files, en creu o formant torres humanes.

Bibliografia

Alonso Fernández, Zoa (2011). La danza en época romana: una aproximación filológica y lingüística. Tesi doctoral dirigida per: José Miguel Baños Baños, Universidad Complutense de Madrid, Madrid.

Arbeau, Thoinot (1589). Orchésographie ou Traicté en forme de dialogue par lequel toutes personnes peuvent facilement apprendre & practiquer l’honneste exercice des dances. Langres: Jehan des Preyz.

Carruesco, Jesús (2014). «La dansa a l’origen de la polis: textos i imatges». En: Licia Buttà, Jesús Carruesco, Francesc Massip & Eva Subías (eds.), Danses imaginades, danses relatades. Paradigmes iconogràfics del ball des de l’antiguitat clàssica fins a l’edat mitjana (pp. 9-20). Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC).

Feuillet, Raoul Auger (1700). Chorégraphie, ou L’art de décrire la dance par caractères, figures et signes démonstratifs. Paris: Chez l’auteur ... et chez Michel Brunet.

Laban, Rudolf von (1966 [1939]). Choreutics. London: MacDonald & Evans.

Maletic, Vera. (1987). Body, Space, Expression: The Development of Rudolf Laban’s Movement and Dance Concepts. Berlin: Mouton de Gruyter.

Preston-Dunlop, Valerie (1995). Dance Words. Abingdon / New York: Harwood Academic Publishers / Taylor & Francis.

Sanchis Francés, Raül (2019). La dansa metafòrica en la festa valenciana. Tesi doctoral dirigida per: Francesc Massip, Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 2 vols.

__________ (2021). Els altres en l’imaginari coreofestiu valencià. De l’edat mitjana a les pervivències actuals. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Weaver, John (1706). Orchesography. Or, the Art of Dancing by Characters and Demonstrative Figures ... Being An Exact and Just Translation from the French of Monsieur Feuillet. Londres: H. Meere.