La dansa apareix freqüentment en els textos literaris d’època medieval i moderna com a un dels elements que caracteritza la vida cortesana, juntament amb la roba exquisida, els convits i les festes. El fet que aprendre a ballar formés part del procés d’educació i socialització de la noblesa queda reflectit en obres com Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc, Història de la Gloriosa Maria Magdalena, i Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. D’entrada, autors com Francesc Eiximenis o Bernat Metge no es posicionen a favor o en contra del ball. Més aviat, en fan una lectura ponderada, en què sospesen els elements que en determinen la naturalesa i la finalitat. En aquest context, és important retenir que els arguments per defensar o rebutjar el ball només es poden entendre a la llum de la preocupació medieval per la salvació humana. Aniríem errats, però, si penséssim que l’única manera de ballar sancionada pels pensadors medievals és la que correspon a finalitats religioses, o aquella que cal llegir en clau al·legòrica, com a expressió d’una elevació de l’esperit envers Déu. Una lectura contextualitzada d’una selecció de textos morals, religiosos i literaris d’autors catalans medievals evidencia que la dansa es valora de diferent manera segons qui balla, segons on i quan té lloc el ball, i segons per què i per a què aquesta activitat és desenvolupada. L’actitud favorable que els autors analitzats expressen envers el ball s’explica perquè reconeixen la dansa com a entreteniment saludable o com a expressió espontània d’una profunda alegria. El fet que aquests mateixos autors en altres contextos critiquen el ball demostra que no hi ha cap rebuig genèric de la dansa, sinó més aviat una posició d’alerta enfront de comportaments i actituds que en època medieval es consideraven poc desitjables, perillosos o clarament perjudicials.