DANSA I MORT

La Dansa de la Mort, tant en la literatura com en la cultura visual medieval, és un altre exemple magistral de la capacitat del cos rítmic per crear espais heterotòpics, en els quals la realitat dels plaers de la vida es transforma en metàfora d’un moviment, fins al cessament de tota classe de gaudi: la mort. En l’arquetípica visió poètica i literària de la dansa macabra, el moviment rítmic té el poder de traçar llocs que al mateix temps són imaginats i reals, en els quals diferents arrels culturals, socials i polítiques acaben convivint i on té lloc l’últim encontre entre el món terrenal i el més enllà. En l’àmbit de la cultura de la mort a occident, és sabut com el topos de la Dansa Macabra fou una de les imatges més potents de l’autorepresentació social de la Baixa edat mitjana. Tot i això, la seva relació literària i visual amb l’orient i amb les seves traces americanes, que han sigut detectades per investigadors del grup Iconodansa, mereix un estudi més extens. La transposició iconogràfica d’aquest potent tema literari beu de moltes tradicions, creuant-se pel camí amb la literatura cortès i amb la propaganda dels nous ordes mendicants, els ecos dels quals també es recullen en la cultura literària de la península. La Dansa Macabra, entesa com una renovada tragèdia clàssica, genera tot un conjunt de textos literaris en els diferents idiomes europeus, un repertori d’imatges i unes formes coreogràfiques que, nascudes al final de l’època medieval, s’estenen durant tota l’Edat Moderna, obtenint un peculiar impuls durant el barroc, restant-ne algunes pervivències fins als nostres dies, a causa sobretot de l’impacte de la Primera i Segona Guerra Mundial.