BALLS DE L’OS

Els balls de l’ós s’ubiquen per volts de la Candelera (2 de febrer), moment quan, segons el saber popular, l’onso trenca la seva hibernació i pronostica l’arribada de la primavera. D’entrada, el personatge ursí se’l pot veure al costat dels joves abillats amb pells ovines que fan sonar esquellots a Bielsa, Ituren, Zubieta i en moltes altres mascarades d’hivern de l’Europa rural que se celebren entre Cap d’Any i la fi del Carnaval, les quals semblen guardar antigues funcions rituals propiciatòries properes a les Calendes de Gener, les Lupercals o la Mamuràlia. Es tracta de ritus pagans i profans que des de l’alta Edat Mitjana l’església intentà prohibir, com l’arquebisbe de Reims Hincmar que en una pastoral del 852 denuncià els jocs immunds amb l’ós, entre altres màscares obscenes. El ball de l’ós generalment es desenvolupa al llarg d’una cercavila que acostuma a iniciar-se en algun indret feréstec als afores de la població i clou a la plaça. Concretament, les danses més teatrals escenifiquen una lluita entre l’home i el gran plantígrad, imatge elaborada a partir del domador d’óssos zíngar i adobada amb arguments de temàtica heroica que narren la cacera de la fera. En quant a la posada en escena, Les Festes de l’Ós del Vallespir tenen molta similitud a La cacera de l’home salvatge, joc de màscares carnavalesc que Pieter Brueghel el Vell il·lustrà al secle XVI i representen el mite del salvatge que ha de ser civilitzat. Així doncs, l’onso encarna el caos i la força sexual, símbol de fertilitat des de l’antiguitat, i alhora tots els pecats que aquesta bèstia adquirí al llarg de l’edat mitjana. Atributs que els balls més parlats, com el Ball de l’Óssa d’Encamp, utilitzen per fer sàtira de costums i un repàs càustic dels fets succeïts durant l’any.

Fora de les regeneradores festes d’hivern, des del segle XV es troben documentats balls de l’ós més solemnes. Els quatre xicots disfressats d’onsos que sortiren a l’entrada reial de Ferran d’Antequera a València el 1414, o les pells d’anyells negres que, segons el Llibre de les Solemnitats de Barcelona, es necessitaren per la disfressa ursina que sortí en la processó de Corpus de 1424, en són exemples. Així mateix, en la imatgeria festiva del Corpus i festa major de Solsona el 1940 es recuperaren quatre capgrossos ursins a partir d’una referència de 1727, els quals executen un ball de bastons reminiscent del rol que complien d’obrir pas a la processó, funció i estètica molt similar a la dels óssos amb maces de l’entrada reial que es va fer el 1677 a Barcelona en honor a Carles II. És més, en el bestiari festiu de Valls hi ha l’Ós, una figura ursina de grans dimensions que balla en el seguici de la festa major i de Santa Úrsula, una bèstia creada el 1999 a partir d’una anotació de 1764 on se l’anomena al mateix nivell que l'Àguila, la Mulassa, els Gegants, el Drac i el Bou.

Eloi Ysàs
Universitat Rovira i Virgili